Por favor espere... Los resultados de su búsqueda se mostrarán a continuación.
TDAH a l'escola

Psicologia infantil

TDAH. Ara que ja ho sabem: anem per “nota”, anem “per feina”

Edita: David Martinez Lleida 21/gen/2015

La prevalença del fracàs escolar entre nens amb TDAH és significativament alta; el baix rendiment escolar afecta el 40% d’aquests estudiants (Barkley, 1998)

Estic a la meva classe amb tots els meus companys, i jo sóc un d’aquests nens amb TDAH. El professor està explicant una lliçó d’una assignatura que no és gaire interessant…; el meu company parla amb la nena del seu costat…; em cau el llapis i aprofito per aixecar-me…; miro per la finestra i veig que fora al pati passen coses…; ara, algú truca a la porta de la classe…

Amb tot això, algú creu que he guardat al meu cervell tot el que ha explicat el professor?…

Actualment, sentir a parlar del Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH) ja no es fa tant estrany com anys enrere. Estem davant d’un trastorn complex i encara no prou conegut com desitjaríem, però sabem que hi juguen un paper important factors genètics principalment, i, en menor mesura però no menys importants, factors ambientals.

El TDAH és un trastorn d’origen neurobiològic que presenta alteracions a la zona frontal del cervell: còrtex prefrontal i circuits front estriats. En aquestes àrees hi resideixen de manera important els mecanismes d’atenció, la regulació de la vigília i el control d’inhibició, entre d’altres.

Els símptomes d’aquest trastorn són:

  • Problemes d’atenció
  • Baixa capacitat de concentració
  • Activitat motora excessiva
  • Dificultats en el control d’impulsos

Tots aquests símptomes es donen en diferents contexts: social, familiar i escolar; i tots ells influencien entre sí.

Posem-nos en situació. La dificultat dels nens amb TDAH per discriminar els estímuls rellevants dels que no ho són, comporta que acabin perdent el fil i el ritme del que s’explica a classe i que poc a poc es generi un enrederament en els coneixements, un baix rendiment escolar i per tant notes baixes o molt baixes. Gairebé mai saben la feina que han de presentar o quins exàmens tenen perquè no s’ho han anotat a l’agenda o els apunts estan incomplets. A tota aquesta situació, sovint s’hi afegeixen les dificultats en la planificació i organització de les tasques, aspecte que pot acabar d’empènyer cap al fracàs escolar.

La prevalença del fracàs escolar entre nens amb TDAH és significativament alta, el baix rendiment escolar afecta el 40% d’aquests estudiants (Barkley, 1998). Per tant, aquesta situació no es dona en tots els afectats per aquest trastorn; senzillament es constata que és més freqüent en ells, ja que el seu sistema d’aprenentatge està basat en la improvisació. És a dir, els seus mecanismes de planificació i organització no són prou adequats. En canvi, les possibilitats de dificultat i conflictivitat en les relacions dins de l’ àmbit familiar i social és molt elevada en tots ells.

Abordar el problema per tal de reconduir-lo és un treball en equip, en el que hi jugaran un paper important el neuropediatra, el psiquiatre infanto-juvenil, el psicòleg, la família i l’escola. El mestre, que és la persona que treballa dia a dia amb els alumnes pot ser la “clau” per iniciar el camí en un diagnòstic precoç.

Sovint la desesperació envaeix als pares, professors i l’entorn més proper del nen. Detectar la simptomatologia de vegades comporta un llarg i frustrant camí, en el que es cau en un cercle viciós de càstigs, discussions tant a la família com a l’escola, notes a l’agenda, rebuig per part dels companys, etc,… Circumstàncies totes elles que generen en el nen una major desmotivació que, sumada als entrebancs pels que ja ha anat passant provocarà en la majoria dels casos problemes d’autoestima.

La incertesa abans i/o durant aquest camí fa que sorgeixen sentiments de culpa que capfiquen els pares, preguntes sense respostes i impotència. Però, quan s’arriba a un diagnòstic en ferm, el patiment passa a un sentiment d’alleujament en la majoria de les famílies. Per fi, hi ha una explicació i una manera de prosseguir per millorar el benestar de tots plegats i principalment el del nen. Un diagnòstic precoç vol dir començar a posar fil a l’agulla el més aviat possible, fet que d’entrada, ha de comportar majors probabilitats d’afavorir en el rendiment escolar.

El camí a recórrer abans d’arribar a un diagnòstic en ferm, acostuma a ser llarg i dolorós a nivell emocional, tant per el nen com pel seu entorn. Els professionals que hi intervenen han d’extreure el màxim d’informació del pacient i la família que ha d’estar disposada a realitzar entrevistes personals; a ser observats directament i a respondre qüestionaris en els quals també participen els professors. Les respostes del nen o l’ adolescent als diferents tests psicològics, ajuden a valorar la hiperactivitat, la impulsivitat, l’autoconcepte i autoestima, les conductes negativistes i desafiants i les possibles conductes disocials. En tot aquest procés, pren vital importància el diagnòstic diferencial; cal tenir en compte molts factors per tal de poder anar oferint les eines i les pautes més adequades en cada cas i moment; cal treballar en i des de diferents vessants.

En resum, som davant d’un trastorn complex, però en cap cas inabastable ni sense solució. Gràcies als avenços en la investigació i la medicina, les eines per diagnosticar el TDAH son més i millors, els protocols clínics per abordar-lo absolutament més eficaços. La clau de la felicitat i l’autoestima d’aquests nens, està en el diagnòstic precoç i la iniciació del tractament apropiat l’abans possible.

Sense córrer, pas a pas, la boira i el mal temps del camí es transformaran en un magnífic dia assolellat.

Cristina Soler PratsCristina Soler Prats
Psicòloga i Neuropsicòloga
Col·legiada núm.: 13223

Notícies relacionades