Quan les emocions també formen part del diagnòstic

A mesura que els anys van depositant experiència en el meu camí pel món de la medicina —més de trenta—, m’adono de la gran importància que tenen les sensacions i les percepcions en l’aparició, l’evolució i la curació de les malalties.

En aquests moments, em costa entendre que la medicina hagi pogut desenvolupar-se durant tant de temps sense el suport de la psicologia.

La dependència que l’ésser humà té de les sensacions fa de la psicologia un element imprescindible en el món de la medicina. Fins a quin punt la generació de malalties no és una forma d’adaptar-se a l’entorn que ens envolta i de supervivència? Si les meves malalties són la meva manera de viure, difícilment el metge les podrà curar.

L’estat d’ànim i la disposició de victòria o fracàs que adoptem davant l’avanç de les malalties influeixen en la manera de planificar el tractament. Cada pacient —i sobretot el pacient crònic— hauria de rebre una avaluació emocional que permetés una millor acceptació del seu patiment i una millor planificació del tractament a seguir, no només en la seva versió farmacològica, sinó també en el canvi d’estil de vida, les activitats físiques, socials, etc.

Sense entrar en grans continguts, el simple fet de tractar un pacient amb dolor que presenta un síndrome ansioso-depressiu encobert ennuvola l’evolució i els resultats. Abans d’actuar, el metge hauria de conèixer l’estat psicoemocional del pacient, corregir-ne les alteracions anímiques i, després, abordar el problema orgànic. Així, segurament obtindríem millors resultats que els actuals.

Ensenyar un pacient a acceptar la seva evolució i a entendre el seu deteriorament és més una tasca del psicòleg que del metge. D’altra banda, a les facultats de medicina no se’ns forma per fer-ho: el dolor crònic, la irreversibilitat dels anys...

La majoria de les consultes que fem els metges de família són fruit de la incomprensió del crepuscle que comporta l’edat. Ens resistim a acceptar que el fet d’afegir anys a les nostres estructures implica un preu, i que aquest preu són les limitacions. Per a l’acceptació i la comprensió tenim el psicòleg. El professional que defugi aquesta realitat estarà traient-li el complement humà a la medicina. Quan has estat a l’altra banda de la taula descobreixes la part humana que hi ha en tota patologia i veus com influeix l’estat d’ànim en l’evolució de la malaltia. Veient el final com una cosa ja resolta, qualsevol tractament triomfa; per contra, si el final el veus negre, el resultat realment ho serà.

La medicina i la psicologia han de caminar juntes i donar-se la mà, tenir objectius comuns i considerar-se mútuament com a complements. Ningú no discuteix que el pacient que tenim al davant sigui ment i cos, esperit i carn, i que per poder fer una atenció completa ens hem de fixar en totes dues dimensions (ment i cos). Això ja ho deien els pares de la medicina. En definitiva, l’objectiu és comú: procurar que els éssers humans visquin més i pateixin menys.