Por favor espere... Los resultados de su búsqueda se mostrarán a continuación.
Nena sota paraigues amb pluja

Medicina interna

Les malalties autoimmunes. Alerta vermella, error en el sistema de protecció!

Edita: David Martinez Lleida 08/nov/2016

Viure amb una malaltia crònica és bastant difícil, però viure amb una malaltia autoimmune pot ser-ho encara més, ja que és el propi organisme el que fabrica anticossos contra ell mateix.

Encara mal enteses pels professionals mèdics i pel públic en general, les malalties autoimmunes es caracteritzen per símptomes inespecífics que pot fer que el diagnòstic sigui difícil i es retardi. Els tractaments varien enormement entre unes i altres, i en alguns casos es basen, exclusivament, en un canvi d’hàbits.

Es desconeixen les causes que provoquen aquesta reacció anormal; en funció dels símptomes que es produeixin i dels anticossos que es generin existeixen diverses malalties amb aquest nexe comú.

A continuació enumero vuit pistes perquè pugueu conèixer una mica més sobre elles:

1. Les malalties autoimmunes es caracteritzen perquè el cos d’una persona lluita contra si mateix.

Tots tenim un sistema immunològic, compost per les cèl·lules i els òrgans que combaten els gèrmens i altres agents estranys. En una persona sana, el cos diferència immediatament les cèl·lules que són pròpies i, per tant, segures, de les cèl·lules que són estranyes i que són necessàries de combatre.

En les persones amb una malaltia autoimmune, el sistema immune està alterat de manera que fa que siguin atacades les cèl·lules normals. Com a conseqüència es produeix un atac equivocat contra el propi cos.

2. Hi ha més de 80 tipus de malalties autoimmunes.

Una petita mostra d’aquestes malalties inclou la malaltia celíaca, la malaltia de Crohn, l’esclerodèrmia, la síndrome de Guillain-Barré, la dermatomiosistis, la psoriasi i l’artritis reumatoide.

3. Les malalties autoimmunes són relativament comuns.

Excepte l’artritis reumatoide i la tiroïditis autoimmune, són rares quan s’estudien de forma individual. Però, en conjunt, afecten el 5% de la població dels països occidentals.

L’Associació Americana de Malalties Autoimmunes (AARDA) estima que el nombre d’afectats pot estar prop de 50 milions.

Algunes malalties autoimmunes, d’altra banda, poden ser extremadament rares. Per exemple, la vasculitis que podria afectar únicament a unes 200.000 persones.

4. Hi pot haver una predisposició genètica.

Hi ha proves que suggereixen que els membres d’una mateixa família són més propensos a desenvolupar determinades malalties d’aquest grup, tot i que no s’ha demostrat que hi hagi un gen responsable de l’aparició d’aquestes malalties.

És probable que els factors ambientals i fins i tot algunes infeccions tinguin un paper en l’inici de la malaltia en una persona amb certa predisposició genètica.

5. Les malalties autoimmunes no són al·lèrgies.

Els símptomes d’aquest grup de malalties es confonen, de vegades, amb les reaccions al·lèrgiques. I si bé hi ha certa evidència que vincula una predisposició genètica per a ambdues, -i fins i tot suggeriments que les al·lèrgies poden desencadenar malalties autoimmunes-, tots dos processos són completament diferents.

La malaltia celíaca n’és un clar exemple. Una persona amb una al·lèrgia al blat i una altra amb malaltia celíaca són tan similars que es tracten de forma molt semblant: s’ha d’eliminar el gluten de la dieta. Però el cos d’una persona amb una al·lèrgia al blat no s’ataca a si mateix. El que té al•lèrgia però no celiaquia, no té el mateix risc de dany intestinal, de deficiències nutricionals i d’altres riscos associats a la malaltia celíaca.

6. Es pot trigar anys a diagnosticar-les.

Atès que les malalties autoimmunes afecten diverses parts del cos i els símptomes poden aparèixer i desaparèixer, a vegades costa reconèixer-les, fins i tot per als metges experts; i, per tant, tractar-les adequadament. En la majoria dels casos no hi ha una sola prova que es pugui sol•licitar per confirmar un diagnòstic. En ocasions, les proves suggereixen un diagnòstic i permeten descartar-ne d’altres.

Sovint, una persona que acaba amb el diagnòstic de malaltia autoimmune, ha estat sentint que els seus símptomes són deguts a l’estrès, anys abans de confirmar la seva malaltia.

7. Poden ser sistèmiques o òrgan-específiques.

Els anticossos que es fabriquen poden anar dirigits contra un únic òrgan (malalties autoimmunes òrgan-específiques) o bé sense especificitat contra cap en concret, però amb afectació potencial de tot l’organisme (malalties autoimmunes sistèmiques).

Així, dins de les primeres, trobem malalties com l’hepatitis autoimmune (afectació hepàtica), la tiroïditis autoimmune (afectació tiroïdal) o la cirrosi biliar primària (afectació de la via biliar).

La malaltia autoimmune sistèmica per excel•lència i més popular és el lupus eritematós sistèmic, però n’hi ha altres, com la esclerodèrmia, la síndrome de Sjögren, les vasculitis o les miopaties inflamatòries que comparteixen les dues característiques d’etiologia autoimmune i d’afectació potencial de tot l’organisme.

La síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia no són malalties autoimmunes.

Totes dues es classifiquen, sovint, com a tals, pel fet que comparteixen molts símptomes amb les malalties autoimmunes, però, en realitat, no són malalties de tipus que ens ocupa.

De vegades, la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica poden ser poc compreses pels metges. Tot i que, tots dos processos poden associar-se a altres malalties autoimmunes.

Desitjo haver aportat una mica de llum al vostre interès sobre aquestes malalties. I com sempre, un consell: davant de qualsevol indici o sospita, no dubteu a acudir al metge especialista que pugui ajudar a la vostra tranquil·litat i enfocar com millorar la vostra qualitat de vida i benestar.

Dra. Olga Araújo Loperena

Dra. Olga Araújo Loperena
Metge internista

Notícies relacionades